JA PODEM COMENÇAR A TREBALLAR!

La mecànica d'aquesta primera part del projecte és molt senzilla:

• Primer, heu de fer una ullada al blog (hi ha divuit entrades que corresponen a divuit autors) i seleccionar el poema que més us agrade. 

• Després, haureu d'enviar-me un correu a l'adreça lapoesiaalaula@gmail.com, dient-me el vostre nom i cognoms, el curs i el nom del poeta i el poema (POEMA 1, POEMA 2, POEMA 3...) que heu escollit. Quan m'ho comuniqueu, ho posaré al blog per tal que tots coneixem qui ha seleccionat cadascuna de les composicions.

• Més endavant treballarem l'oralitat gràcies a aquests poemes.

Espere que gaudiu amb aquest blog i, el més important, que gaudiu amb la POESIA!!!

ANTONI MARTÍNEZ I BONET

Des dels primers salts mortals sense xarxa als primers temps de la troup teatral de MOMA TEATRE fins al dia d’ara, l’Antoni M. Bonet (Carlet) ha passat per un munt de treballs per guanyar-se el pa i el sostre. Fonamentalment ha estat un comercial de venda a diferents companyes empresarials i aquesta experiència de contacte humà directe a molts àmbits li ha donat peu a prendre la postura vital de la tolerància. Les seues lletres, els seus versos, venen de l’experiència de compartir el seu temps amb els amics, els amors tinguts, perduts, i els conservats i dels afanys quotidians.

El seu poemari L'incrèdul pentinat ens mostra que el temps i la memòria fan dels humans la curiosa capacitat de fer voluntàriament el propi pelegrinatge per les seues emocions i sentiments: Per tant, als seus poemes veiem l’enyor, la por, el desig, els anhels, els somnis i tot allò que abasteix i pertany a l’ànim de l'autor. Tot hi és reflectit, per tant l'Antoni M. Bonet espera que, igual que quan ell llegeix els versos d’altres autors, els lectors troben una mica en ells, i puguen escorcollar un poc les seues emocions, i, d’aquesta manera senzilla, arribar a comprendre per uns instants el corrent sentimental i emotiu que ens uneix, arreu del món, a les persones.

SELECCIÓ DE POEMES (L'incrèdul pentinat)

POEMA 1 

Vinc travessant el desert de la teua indiferència  

Vinc travessant el desert de la teua indiferencia
Per a dir-te solament que haure de fer una queixa
Ben seriosa al déu de l’amor o a la deessa o al dimoni. 

Pel melic del sentiment que et tinc em brolla el desconsol
D’oir les punxoses paraules de desafiament que em regales
Donant-me el colp definitiu per a badar-me ja del tot. 

Caic de genolls davant teu esperant la indulgència justa
La dels teus dits on la flor del taronger s’ha pres a sang
De la meua insistència en covar la mà sota la tela de la teua falda. 

M’omple la boca la teua llengua i en ella les dents ferint
I al temps del termini d’eixe deliri compassat fem un bleix
D’extrem impossible i d’escruiximent mullat a les cuixes. 

Ve coent la primavera a la pell que et cerca plena de gana
D’eixa pell teua on s’acaba el dia i s’acaba la nit i s’acaba
La vida i la vida i una altra vegada la vida fins deixar de ser vida.

POEMA 2  (Tania Muñoz, 3r ESO)

T’he llegit  

T’he llegit
Suspès del fil dels teus sentiments
I atenent al pes de les paraules plenes
Com un sortilegi de preades hores
Em prenc l’aigua d’eixa estima teua
Que vas dient estenent-me els sentits
On s’eixuga l’estima que m’invente
Perquè m’enamores deixant-les
En la fulla verge del meu desig de tu. 

T’he llegit
Aprenent del teu dictat comprensiu
D’eixa meua des-substància de malaltís de ser
Un extraviat al reducte d’un pensament únic
El de besar-te el lòbul de l’orella al ras
D’un llit marí de mides infinites com el cel
Aprenent , t’he dit, del teu rajar de dona
De muscles llampants on pose la mà
I els llavis, i la son, i tot el temps que em resta. 

T’he llegit
Combregant en cada un dels mots i dels espais blancs
Com un fidel resolt a defensar tots els renglons a sang
Per dur a les ninetes dels ulls els teus llavis versant
La vida com la verses, estirant d’eixe fil que em llances
Amb l’ham encebat de les teues nits i dels teus dies.

POEMA 3  (Josep Rubio, 2n de Batx)

D’un bot l’aire 

D’un bot l’aire
Es va fer intent etern
I em subjectaves la mirada
Amb la teua
Llum d’estel poderós
D’angoixa freda i carnosa.

POEMA 4  

A peu pla entres a la vida  

A peu pla entres a la vida
Des del paritari d’una constel·lació de veus
Fent cau a l’oïda tendrá
Sense entendre res. 

A peu pla transites pels anys
D’un lloc a un altre, llegint i escoltant
Atenent els sentiments i el cos
Perdent el coneixement i el temps. 

A peu pla vindrà imprevista la mort
Colpint el cor de qui t’estima
Deixant a un racó els records
Per fer-los de sucre embafós.

POEMA 5  

De les onades de sentir-te m’he fet una petaca de vida  

De les onades de sentir-te m’he fet una petaca de vida

On romandre les hores tendres del teu amor

I a terra deixe el compromís de les feines i les obligacions

Per pujar-te pel muscle una llengua extraviada de desig

Per enfonsar al mar dels dibuixos blaus una paraula

Dita a l’oïda com un pensament explosiu de roselles

I de la teua mà prenc l’oxigen necessari per a viure

Acaronant l’efímer pressentiment dels oracles

D’uns dits xops de tu passejant cap a l’encontre

De la pluja total i absoluta del teu cos d’encís.

CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS

Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927 - València, 2009), historiadora, poeta i novel·lista. Durant la dècada de 1960, en ple esclat del realisme social, es publiquen els seus primers reculls de poemes, destacant Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), i més endavant Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), títols que li donen un gran prestigi i la col·loquen entre la generació de poetes valencianes de postguerra. El reconeixement del públic li arriba, però, amb la novel·la Matèria de Bretanya (1976), guardonada amb el premi Octubre-Andròmina de narrativa del 1975 i reeditada més de deu vegades, i que ocupa un lloc preferent en la recuperació de la cultura i la llengua pròpies que es viu a partir del 1970 al País Valencià.

Tal i com diu Lluís Alpera: "la nostàlgia d'un passat en què es va viure d'una manera intensa fets reals se'ns presenta en la literatura de Sànchez-Cutillas –tant en la novel·la com en la poesia– travada perfectament amb el seu poder imaginatiu."

Va ser distingida com a "Valenciana de l'any 2008".

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Rosa Bauset, 4t ESO)

EIXIRÉ ALS CAMINS 

Eixiré als camins a oferir-me galant;
mejaré rosegons amb tots els vagabunds;
parlaré altre llenguatge, fet d'accents més sincers,
i beuré el vi aiguat, que emborratxa els pobres. 

Si la butxaca és plena de puntes de cigar,
serà un plaer de fum que mai no he tastat.
Mos amics els ocells no fugiran en veure'm,
i la pluja, i l'arbre, i la font m'estimaran. 

Dormiré al paller, si l'estel jau amb mi
-però abans cal que oblide est món que ara em volta-,
i el barret ple de quera, que cobresca el meu cap
primer l'hauré furtat a un espantall alegre. 

Tot, per trbar-hi la llum, en uns dubtes, en uns mots
que arrosegue amb por des de l'adolescència. 

                                            (Obra poètica)

POEMA 2 (Àngels Linares, 2n de Batx)

I TRENCÀVEM EL VENT 

I trencàvem el vent
amb les nostres mans
esteses en la nit.
I deixàvem
que la pluja relliscàs
mansament pel rostre,
com si fos un camí
de llàgrimes.
Perquè el temps i nosaltres
ens havíem trobat
al continent de la por
en un fugir de vida,
en un intent de mort.
I tot tremolava
d'inconseqüència,
davant la fi del misteri
que els homes no havien
pogut desvetlar encara. 

           (Obra poètica)

POEMA 3 

CONJUGACIÓ EN PRIMERA PERSONA 

TINC al meu cor un formigueig de versos.
Les meues mans formiguegen versos,
i me les mire tothora i no hi veig res. 

Hi ha dies que tem parlar amb els amics
i, fins i tot, tem mossegar el pa i la fruita
per no esvanir el formigueig de versos
que duc sota la pell i a flor de llavis. 

Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix. 

                                     (Obra poètica)

POEMA 4 (Marta Sastre, 3r ESO)

RECORD 

És una fotografia que s'ha fet vella
sense un motiu aparent. Allí estem totes,
petites, i nogensmenys ¡tan velles com som!
Retinc els noms i les rostres i la falsa història
que cascuna contava de la seua llar.
El temps és groc i aquest retart. La sang és groga
també, quan s'envelleix sense un motiu aparent.
Però, aleshores, no sabíem encara
res de tot açò i, certament, formàvem
un bell grup de nines a punt de retratar-nos. 

                               (Obra poètica) 

POEMA 5 (Eva Lacuesta, 3r ESO)

LA CLAU AL PANY DE LA CERTESA 

SEMPRE que et veig, amor, se'm fa diumenge
per tot el trencaclosques dels meus ossos. 

Ai, per això tinc por moltes vegades,
pensant en la distància que em separa
dels dies feiners, d'aquelles coses
que de tan senzilles,
no cal moure la mà per a agarrar-les. 

Deixa la clau al pany de la certesa
si vols que passe avant, incontenible,
com un riu d'enyorances. Per les vores
-del riu i del meu cos-
ja creixen els baladres i la molsa. 

                     (Obra poètica) 

MONTSERRAT ABELLÓ

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) és poeta i traductora. A més de la seua obra poètica, com Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006), cal destacar les traduccions de poetes anglosaxones, sobretot de Sylvia Plath. També tradueix a l'anglès textos de Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, entre d'altres, que contribueixen decisivament a la difusió de la literatura catalana a l'estranger.

Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, és autora d'algunes antologies de poesia feta per dones, entre les quals destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). L'any 2002 reuneix la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules, guardonat amb els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart de Poesia, Cadaqués a Quima Jaume i Lletra d'Or del 2003. L'any 2007 rep el premi Cavall Verd–Rafel Jaume de traducció poètica per les traduccions de Sylvia Plath, i el 2008 el premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. 

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Adrián Buitrago, 2n de Batx)

ESPERO MERAVELLES 

Espero meravelles
a cada cantonada.
Hi ha alegria
en l’aire.
El sol m’omple
els ulls.
El meu presagi
és una línia
contra el sol,
un punt en l’horitzó. 

(Al cor de les paraules)

MÚSICA DE POETES. Espero meravelles 

POEMA 2 (Anabel Barberà, 2n de Batx)

SOVINT DIEM 

Sovint diem  

això és la fi,  

cap música ja no controla  

les nostres esperances. 

Però hi ha ulls que no coneixem  

que escruten l’horitzó,  

llavis que xiuxiuegen. 

Orelles que perceben,   

que amatents escolten  

allà al fons de la nit. 

Aquesta és la força que busquem,  

l’amor que aprenem a sostenir 

contra el caire del temps. 

              (Dins l'esfera del temps)

POEMA 3 (Carmen Estarlich, 3r ESO)

PARLEN LES DONES

Parlen les dones,  

la seva poesia  

tendra i forta. 

Ben pocs s’aturen  

a escoltar aquestes veus,  

que, trasbalsades,  

un nou llenguatge diuen  

nascut al fons dels segles. 

  (Dins l’esfera del temps)

POEMA 4 (Adrian Othar, 3r ESO)

VISC I TORNO 

Visc i torno  

a reviure  

cada poema,  

cada paraula.  

Estimo tant  la vida  

que la faig meva   

moltes vegades.  

(El blat del temps) 

POEMA 5 (Silvia Hervas, 3r ESO)

PLANTAR SOBRE LA TERRA 

Plantar sobre la terra   

els peus. Ja no tenir  

por. Sentir com puja  

la saba, amunt, amunt.  

Créixer com un arbre. 

A la seva ombra  

aixoplugar algú que  

també se senti sol, sola  

com tu, com jo.  

(El blat del temps)

JORDI SARSANEDAS

Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) poeta, narrador i traductor. Llicenciat en Lletres a la Universitat de Tolosa (Llenguadoc), exerceix de professor de llengua i de literatura francesa a Barcelona. Ha anat bastint la seua obra literària entre el somni i l'al·legoria, sempre oberta als corrents que expliciten la crisi de valors socials i morals de la societat contemporània, però allunyada des d'un principi del realisme social.

Comença publicant poesia, A trenc de sorra (1948), amb una llarga trajectòria que el porta a una primera aproximació a l'obra completa el 1989 dins el volum Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989), publicat per Edicions 62. Però l'èxit més remarcable d'aquells primers anys, quan s'erigeix en la primera revelació de la contística de la postguerra, és el recull de narracions Mites (1954), un llibre que Joaquim Molas va veure com "una dramàtica reflexió sobre la condició humana". Més tard publica la novel·la El martell (1956). Totes dues són obres de referència dins la represa literària catalana després de la guerra civil.

Durant els últims anys intensifica el seu ritme d'escriptura, la qual cosa fa que publique amb més assiduïtat. S'han de destacar els llibres de poesia L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003). El 1994 veu la llum el gruix de la seua narrativa breu a Contes (1947-1969).

També ha dirigit teatre i és autor de diversos treballs crítics, proses i articles. A més a més de tenir càrrecs de responsabilitat en diverses institucions i entitats culturals. 

Entre els premis que ha guanyat, cal destacar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat l'any 1994.

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1

AMB MANS DE BONS AMICS ESCRIC AIXÒ

Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.

Junts hem alçat la gran ciutat de fusta

per al foc més clar d'aquest amor

on llegeixen la història.

I parlo de demà com d'un passat

tot sec, tot esmollat, tot cendres.

Amb mans de bons amics escric això,

amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes

i la ciutat que em pobla.

I manllevo el captaire i manllevo la porta.

Et deixo (això, si vols,

si et fa servei)

restes de joventut mal esmerçada

i un gust per al vent clar i el vi vermell.

                      (Fins a un cert punt)

POEMA 2 (Nacho Gómez, 2n de Batx)

EN UNA PRIMERA COMUNIÓ

Com peix cua-lluent entre palets i aigües,

des d'ara, i sempre, tornar fins a la mort,

tornar per cada pas i cada gest que es tanca

fins el nombre feliç dels que moren a l'alba.

                              (Fins a un cert punt)

POEMA 3 (Jorge Campos, 2n Batx)

ENDREÇA A B.

Aquella felicitat,

i la ferida.

Aquest goig assassinat,

per sempre més ferida.

I el goig tan alt,

encara i encara.

(Fins a un cert punt)

POEMA 4 (Irene Simarro, 3r ESO)

A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES

Nobles i bells senyors inconscients feliços

multiplicats cofois entre els miralls

d'Aranjuez o Versalles,

per gala coronats de barretina

frígia,

oh jacobins beats i gaditans metòdics,

ben satisfets i grassos en esperit,

us conec el rebuf quan ens trobeu

arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,

en un racó molest

del racional jardí geopolític.

I què hi farem, si som el poble-nosa,

si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se

a la imatge que en fa el vostre desig?

No heu d'esperar que presentem excuses.

                            (Fins a un cert punt)

MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seua obra, doncs, s'insereix, d'entrada, en la temàtica rural de l'anomenada Escola mallorquina, amb poemes emblemàtics sobre la casa pairal de la Llapassa (Llucmajor), sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerefons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral. 

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona, sobretot amb la traducció de Mireia (1917) de Frederic Mistral. 

De la seua obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). La seua veu, basada en la contemplació de la natura, s'essencialitza, passa de la descripció a una interiorització bella i subtil, capaç d'evocar diversos estats d'ànim, i la pròpia subjectivitat. 

També destaca com a traductora, així com en el conreu de la prosa. Entre els autors traduïts, s'hi compten Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. Pel que fa a la prosa, cal citar Viatge a Orient (1907), no publicat fins el 1998 i, sobretot, els textos aplegats a Entre el record i l'enyorança (1955). 

Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern. 

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Jesús Medina, 3r ESO)

GLOSA  

Jo voldria, jo voldria,  

jo voldria, jo voldré  

brostar en flors de poesia  

com en roses el roser.  

Ai, la llum que el cel envia!  

ai, rabella que ens vol bé!  

La vaig veure com fugia  

dins una ona d'harmonia...  

Jo aguait per si tornaria,  

i passa el temps, i no ve!  

Jo voldria, jo voldria...  

un repòs com mai l’hauré.  

El repòs que el cor somnia,  

dins el món no el trobaria:  

jo voldria, jo voldria 

el cel com me moriré.  

                 (Poemes)

MÚSICA DE POETES. Glosa 

POEMA 2 (Ángela Fabrich, 3r ESO)

LA PETXINA 

L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges. 

                (Antologia poètica)

MÚSICA DE POETES. La petxina 

POEMA 3 (Lola Cartagena, 3r ESO)

QUIETUD

Ombra de pinar dorment,
amb sol filtrat de migdia.
-No corre un alè de vent,
que també s’ensopiria.-
De sobte, amb lleu frissament,
una branca s’estremia…
Era un aucell que hi venia?
era el sospir d’un absent?... 

            (Espigues en flor)

MÚSICA DE POETES. Quietud 

POEMA 4 

XEREMIES LLUNYANES

So llunyà de xeremies,
qui el sabria definir?...
¿Són pasades alegries
que mai més s’han de fruir,
remembrances d’altres dies
que se planyen de morir?
Veu que en l’hora de la sesta
va planant pel camp soliu,
i als estels fa sa requesta
les vetlades de l’estiu;
veu que passa i mai no resta,
so perdut i fugitiu,
que ara es plany, ara somnia,
captivat d’unes amors
sempre, sempre en llunyania...
-qui en diria les llangors?-
sempre, sempre en llunyania
per serenes i grisors!
¿És la pena o l’esperança
que dóna ales a son vol?
¿És desig o bé recança
aqueix so que vol i dol,
i se plany d’una enyorança,
com l’aucell privat del sol?
Oh planyenta xeremia,
vés cercant ton bé perdut,
sols que passis dins ma via
i m’hi deixis la virtut
de ta pia
melangia,
raig subtil de poesia,
exquisida companyia
d’exquisida solitud.  

(Espigues en flor)

MÚSICA DE POETES. Xeremies llunyanes 

ROSA LEVERONI

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) fou poeta i narradora. La seua poesia es troba influïda pel mestratge de Carles Riba, tant en els models formals com en el refús de la superficialitat i el barroquisme. La seua obra és breu i es troba recollida en dos volums: Poesia (1981) i Contes (1985). Conrea també l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs March, especialment). Durant la postguerra desenvolupa una tasca important en la represa de la cultura i la llengua catalanes. L'any 1982 és reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Esther Doménech, 3r ESO)

CLAROR DE TARDOR 

És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor:
ho veig en els teus ulls i que m’ofrenen la seva tremolor 

i sé que neix cansat com d’arribada després de trèmuls ports,
però és que ho aprecio amb tots els somnis propon damunt els ponts. 

És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m’ofrenen la seva tremolor. 

Es el somriure lleu, la veu sonora d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten sense saber on van. 

                                                               (Poesia) 

MÚSICA DE POETES. Claror de tardor

POEMA 2 

ELEGIA DEL CONFLENT

Torna l’enyorament d’aquella terra
de pomeres i prats,
oliveres als flancs de blanes comes
i d’altes claredats
en la blancor del cim. La cançó dolça
del curs lent de la Tet
i l’argentina veu de la campana
venint de Codalet...
Oh terra de Conflent, com vares prendre’m!
D’un meu amor bressol,
fet de perfum tenaç dels teus camps pulcres
i del benigne sol
que savi va pintant les teves gràcies
amb un pinzell tan fi.
Fet de cançó de riu i d’hores calmes
per un ample camí...
Torna l’enyorament... Amb passa lenta
m’endinso pel record
tan dolç i tan punyent com una rosa
que em reposés al cor.
I veig a dintre meu altra vegada
aquell rostre estimat,
i et veig a tu, país, com un bell somni
perdut en ser abastat.  

                               (Poesia)

MÚSICA DE POETES. Elegia del Conflent 

POEMA 3 (Soukaina Nasyr, 3r ESO)

DESIG

Recerco l'alba dins la nit obscura

i se'm fan perdedors tots els camins.

Recerco el cant de l'única font pura

i totes les begudes són verins.

Voldria que el perfum de blanca rosa

ofegués la luxúria d'aquell nard.

Voldria que el meu cor que ja no gosa,

per l'amor no cregués que és massa tard.

Una vela, només, i una atzavara;

un mar ben blau i una blavor de cel;

una joia callada i ben avara,

i l'aquietament de tot anhel.

I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,

i la vela i el mar i el cant d'amor;

que em tornessis brillant l'ànima balba

i ben clara la font d'aquest meu cor. 

                                       (Poesia)

POEMA 4 (Bibian Martinez, 3r ESO)

TESTAMENT

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d'una cala ben fina.

L'olivera d'argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit.

La bandera d'oblit d'una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca.

I saber-me que sóc en el redós suau

un bri d'herba només de la divina pau.

                                          (Poesies)