MÀRIUS TORRES

Màrius Torres (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942) fou un poeta català. Als 25 anys contrau la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins l'any 1947, en què el seu amic Joan Sales publica, a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. En l'actualitat és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX, i la seua obra ha estat traduïda a l'anglès i al castellà.

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Mouad Baati, 3r ESO)

CANÇÓ A MAHALTA 

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937  

                                       (Poesies)

MÚSICA DE POETES. Cançó a Mahalta (Corren les nostres ànimes...) 

POEMA 2 (Paula Rodríguez, 3r ESO)

CANÇÓ A MAHALTA. L'AIRE DEL TEU SILENCI 

L'aire del teu silenci passa en mi
com en el prat un vent d'ales d'àngel o lliris.
 Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que em miris.
Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.  

1939-1940 

                                        (Poesies)

MÚSICA DE POETES. Cançó a Mahalta (L'aire del teu silenci...) 

POEMA 3 

ELS NÚVOLS 

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins.
Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,
a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.
Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,
un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,
la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,
penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus... 

1938 

                                        (Poesies)

MÚSICA DE POETES. Els núvols 

POEMA 4 (Mª Carmen González, 2n de Batx)

LA CIUTAT LLUNYANA 

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.  

                                     (Poesies) 

MÚSICA DE POETES. La ciutat llunyana