CLEMENTINA ARDERIU

Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976) fou una reconeguda poeta catalana. La crítica la situa dins la poesia postsimbolista, moviment que naix cap al 1915 per a renovar la pràctica noucentista. L'any 1913 és inclosa a l'Antologia de poetes catalans d'avui de L'Avenç. Comença així a donar a conéixer una poesia de la qual Maria-Mercè Marçal, potser la veu crítica que més i millor s'ha acostat a la seua obra, va dir que ens seduïa "quan parlava a contraclaror". El 1916 es casa amb el poeta Carles Riba, però la seua poesia sembla més propera a un altre dels grans noms de l'època, Josep Carner. El primer llibre publicat va ser Cançons i elegies (1916), al qual van seguir títols com Sempre i ara (1946), que havia guanyat el premi Joaquim Folguera el 1938, És a dir (1958) o L'esperança encara (1969). La forma poètica més emblemàtica de la seua obra és la cançó, mentre que la seua temàtica, segons ha apuntat Enric Bou, oscil·la entre l'amor, un cert sentiment religiós i la feminitat.

La seua va ser una generació marcada per la Guerra Civil. Tant ella com Carles Riba van viure a França fins el 1943 per a després instal·lar-se tots dos a Barcelona i convertir-se en referent de les joves generacions. La seua poesia va ser reunida per la mateixa autora a Obra poètica (1973).

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Anna García, 2n de Batx)

CANÇÓ D'ABRIL 

Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin airet!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
—deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt. 

(Contraclaror: antologia poètica) 

MÚSICA DE POETES. Cançó d'abril 

POEMA 2  

CANÇÓ DEL DIA INÚTIL 

Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l'alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.
Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.
No tingué ni la minsa sorpresa
d'una pluja o d'un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.
Fou només com la fonda llossada
a les coses que bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.
Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina,
féu ma sang una mica de glaç. 

                    (Obra poètica)

MÚSICA DE POETES. Cançó del dia inútil 

POEMA 3 

CANÇÓ DEL PRESSENTIMENT 

Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?
Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert. 

(Contraclaror: antologia poètica)

MÚSICA DE POETES. Cançó del pressentiment 

POEMA 4 

CANÇÓ DEL RISC 

Si visc no visc.
L'amor del risc.
com m'abellia!
No l'he cercat:
me l'han donat
quan no el volia.
Si visc no visc,
que temo el risc
i sa mentida.
El cel és d'or
i, ardent, el cor
no vol cap brida.
Però hi ha el risc:
si visc no visc.
Per una treva,
per un oblit,
dono el neguit
amb clau i lleba.
No fos el risc...
Si visc no visc.
Vés onsevulla,
passa la mar que rulla
—per quin atzar?—
la mar que rulla
paranys i risc.
Si visc no visc.
Ni mar ni treva
 ni l'or del cel.
La meva arrel,
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc, no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
Vindrà a topar- me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!

(Contraclaror: antologia poètica) 

MÚSICA DE POETES. Cançó del risc 

POEMA 5 (Carla Espert, 1r de Batx)

DE LA NIT I EL MAR 

Nit,
porta secreta fora el pit,
no et tanca pany ni corda;
silenci que recorda,
nit,
només voltada d'infinit.
Vé,
si tu t'avances, jo després
puc avarcar la barca
—un àngel lleu la marca;
fes
que jo navegui sempre més.
Nit,
amb el teu cel de fit a fit
i la humitat amarga!
Amb quina joia llarga,
pit,
alenaràs el mot oblit!
Rar,
dintre la nit, la vasta mar
poder solcar, llibreta;
viure a ple cor, alerta,
mar
i nit, la sal del vostre empar! 

(Contraclaror: antologia poètica)

MÚSICA DE POETES. De la nit i el mar 

POEMA 6 (Alex Baldres, 2n de Batx)

MALALTA 

Malalta m'ha dit la gent,
malalta:
no per l'aire ni el color
de galta,
sinó pel meu vers llanguent.
Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d'enyorament,
en pensar-hi, lentament
m'assalta.  

(Contrclaror: antologia poètica)

MÚSICA DE POETES. Malalta