GABRIEL FERRATER

Avui, últim dia del mes de setembre, dediquem aquesta entrada a l'escriptor Gabriel Ferrater, compatint un poema preciós que es troba al seu recull Menja't una cama, "Cambra de la tardor".

Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). Escriptor i lingüista. Autor d'una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962), Teoria dels cossos (1966), que va aplegar en un volum, i Les dones i els dies (1968) que va suposar el punt i final d'una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes.

L'erotisme franc i el pas del temps són una constant en la seua obra. Els poemes "In memoriam" i "Poema inacabat", són uns dels testimonis més valuosos de la guerra civil i de les seues conseqüències. Professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar a escriure una sèrie d'articles de doctrina lingüística a Serra d'Or (1969-72) sota el títol "De causis linguae", dels quals destaca l'esbós d'una teoria mètrica basada en el component fonològic de la gramàtica generativo-transformacional proposada per Chomsky i Halle. Va traduir al català Der Prozess, de Franz Kafka; Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky.

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany."
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu,
els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

RUTA LITERÀRIA

Vos presente una ruta literària d'elaboració pròpia, "La vida en l'abisme de Ferran Torrent: de la València dels anys 70 a l'actualitat". 

Aquest treball el realitzarem els meus companys Carles, Maria Dolors i jo al Màster en Professor/a d'Educació Secundària. És per això que per tal de conéixer a fons la història de la novel·la finalista del Premi Planeta, ens reunirem amb Ferran Torrent, el seu autor, que ens mostrà els llocs que apareixen al llibre i ens contà tot un seguit de vivències i anècdotes. 

La ruta es troba en línia a: http://geografiesliteraries.com/la-vida-en-labisme-de-ferran-torrent-de-la-valencia-dels-anys-70-a-lactualitat/

MERCÈ RODOREDA. UN CONTE.

Avui deixem la poesia per presentar a una de les escriptores més importants de la literatura catalana, Mercè Rodoreda. A més, ens centrarem en un dels seus coneguts contes, "El gelat rosa".

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista catalana més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seua obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes.

Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tres d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

EL GELAT ROSA

- Té, quin vols, el groc o el rosa?

Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: "Al bon gelat!..."

Sempre passava igual: quan s'apropava l'hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l'estona que els quedava d'estar junts.

Al parc, al costat d'ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l'esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l'obertura de Lohengrin: l'havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.

Quan el sol declinà s'assegueren en un banc verd a l'ombra humida d'un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l'anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. "Jura'm que no te'l trauràs mai més." Per mirar-se'l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d'una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.

Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l'entrada del metro.

- Té, pren el rosa.

Ella l'agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. "Rosa, rosa..." Tot d'una s'estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.

- Ai, el gelat! -L'havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.

- Vols que te'n compri un altre?

- No.

"... rosa... rosa... de pressa, que no s'adoni de res... Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes... la del 15 de febrer, també... Si pogués guardar-la... amb les roses seques... Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M'agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d'un tronc vell arrapat a la paret i que m'obria a poc a poc en pètals de sang. M'agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa... Amor meu... Quan vaig pujar l'escala sabia on era, on anava i per què. Un home d'edat va obrir la porta i s'enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid... i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l'americana al respatller de la cadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles... Sembla que no es recordi que hem d'enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l'endemà perquè vaig arribar tard... Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m'estrenyia! Tenia un blau al braç, i m'havia hagut de posar una brusa amb mànigues llargues... Quan tornaré ens casarem, deia a la primera carta. Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona... Les hauré de cremar... I aquest anell que em fa mal al dit... Fa dos anys que no m'escriu, que no en sé res... casat, mort potser... I si tornessis, tornaria... Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida... i pots estar ben contenta que no t'hagi deixat un record... Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar... Per què et menges les roses?

- Què penses? -li preguntà ell mentre baixaven l'escala del metro.

- Jo? No res.

Mercè Rodoreda. Tots els contes

Edicions 62. Barcelona, 1979