Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) fou un poeta català. Va estar fortament influenciat per Rainer Maria Rilke, va començar a escriure incitat per una frase del mateix: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències". Guanya el premi Óssa Menor (1951) amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res (1970) li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores publica de forma regular. El darrer poemari, Passeig d'aniversari (1984), rep nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de literatura.
La seua obra poètica relaciona la seua trajectòria vital amb la seua obra, amb un cert sentit místic on es pregunta per la fe.
SELECCIÓ DE POEMES
POEMA 1
AMB RONCA VEU
Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
(Vent d'aram)
POEMA 2
JOC D’ESCACS
De vegades els himnes
són per a aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com el cavall i, ràpids,
obliqüen com l’alfil.
Sacrifiquen la dama, i ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
-però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona
acabarà caient.
(Vent d'aram)
POEMA 3
DOMINI MÀGIC
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit les roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
(Domini màgic)
POEMA 4
L’ARQUITECTE
Xacrós, feble de cames, l’arquitecte
de la tardor va enfilant-se pels troncs
a retirar, fulla per fulla, els coures,
els roigs morats, els ors inconsistents,
per deixar dura i neta l’estructura
del casal de l’hivern que ja li va a l’encalç,
ell, el senyor, que inclina la partida
del costat de la mort.
Hem d’avesar-nos
sense ni un plany, a la segura força
del negre vell. No embadalir-nos mai
en el caduc. Somriure?
Poden menys
els perfumats bolets d’un novembre plujós
que els arbres corglaçats, erts, del desembre.
(Domini màgic)
POEMA 5
LA CASTANYERA
És, doncs, així que neixen els poemes?
La castanyera torra les castanyes,
que espeteguen obrint-se,
i heus-els, ah, tot d’una,
vermells i grocs: un home que s’allunya
pel camí del barranc d’on ja no es torna més,
amb l’escopeta i la canana, buit
el sarró, tristos els ulls.
En un tombant,
la casa sola amb la bombeta groga,
bruta, apagant-se, i un batec somort,
intermitent de porta, teranyines
pertot, la màrfega esventrada. Sents udols?
La nit va fent-se ella mateixa espessa,
ja, negre, el bosc exclou tota possible
sortida del barranc. Ara tinc por
d’embrollar-m’hi del tot fins a desaparèixer.
(Domini màgic)
POEMA 6
JOC
M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït,
deixa’m sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.
(Domini màgic)
