VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) va ser un periodista, escriptor i un dels més grans poetes valencians del segle XX. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.

Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984).

SELECCIÓ DE POEMES

              POEMA 1 

    Assumiràs la veu d’un poble 

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
I tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble , caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit..
Després del teu silenci estricte, camines decididament.

                                                 (Llibre de meravelles) 

             MÚSICA DE POETES. Assumiràs la veu d'un poble

POEMA 2 (Patricia Llamas, 2n Batx)

ELS AMANTS 

            La carn vol carn
                        Ausiàs March 

“NO hi havia a València dos amants com nosaltres. 

Feroçament ens amàvem des del matí a la nit  

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos. 

No comprenem l’amor com un costum amable, 

com un costum pacífic de compliment i teles 

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). 

Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 

Jo desitjava, a voltes, un amor educat 

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 

ara un muscle i després el peçó d’una orella. 

El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 

i tenim l’enyorança amarga de la terra, 

d’anar a rebolcons entre besos i arraps. 

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 

Després, tombats en terra de qualsevol manera, 

Comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 

que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres, 

car d’amant com nosaltres en són parits ben pocs.”

                                             (Llibre de meravelles) 

MÚSICA DE POETES. Els amants

POEMA 3 (Rubén Segarra, 2n de Batx)

CANÇÓ DE BRESSOL 

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.

És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

             Octubre, 1953 

(Recomane tenebres. Obra Completa I)

MÚSICA DE POETES. Cançó de bressol 

POEMA 4 

II

Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llt, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.
L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.
Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...
D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.

(Versos per a Jackeley. Obra Completa 7) 

POEMA 5 (Ángela Martínez, 2n Batx)

TESTAMENT MURAL 

      ...de le mellor que mai vestís camisa. 

                    Jordi de Sant Jordi.  

EL teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record en carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada pels amants,
amerada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents. 

                              (Llibre de meravelles)

POEMA 6 

I
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els
productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó
torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.  

                          (Horacianes) 

POEMA 7 

vés-te'n a casa amb les teues barbes brutes i el teu xiclet. vés-te'n
a casa amb els teus polls i les teus lladelles, ets fals, tot és fals.
duus els dòlars ben amagats. somrius darrere les teues ulleres que
no et fan cap de servei. vés-te'n a casa mesquí amb la teua novel·la
vés-te'n a casa al teu watergate al teu merder a nixon. no tornes
a eivissa la blanca a mallorca. no ens fas cap falta. vés-te'n
vés-te'n a la CIA. no et volem. no et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt els nostres cossos els nostres dies la nostra pobresa.
oh fills de la gran USA. perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot, perquè arribarà un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb els peus bruts damunt la tauleta
mentre beus eucarísticament el teu refresc la teua coca. vés-te'n
vés-te'n d'una vegada i no tornes mai més. vés-te'n i no tornes
amb els mariners. vés-te'n d'una vegada oh fill de la gran USA vés-te'n. 

                                     (Versos per a Jackeley. Obra Completa 7)