GABRIEL FERRATER

Avui, últim dia del mes de setembre, dediquem aquesta entrada a l'escriptor Gabriel Ferrater, compatint un poema preciós que es troba al seu recull Menja't una cama, "Cambra de la tardor".

Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). Escriptor i lingüista. Autor d'una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962), Teoria dels cossos (1966), que va aplegar en un volum, i Les dones i els dies (1968) que va suposar el punt i final d'una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes.

L'erotisme franc i el pas del temps són una constant en la seua obra. Els poemes "In memoriam" i "Poema inacabat", són uns dels testimonis més valuosos de la guerra civil i de les seues conseqüències. Professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar a escriure una sèrie d'articles de doctrina lingüística a Serra d'Or (1969-72) sota el títol "De causis linguae", dels quals destaca l'esbós d'una teoria mètrica basada en el component fonològic de la gramàtica generativo-transformacional proposada per Chomsky i Halle. Va traduir al català Der Prozess, de Franz Kafka; Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky.

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany."
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu,
els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.