ANTONI MARTÍNEZ I BONET

Des dels primers salts mortals sense xarxa als primers temps de la troup teatral de MOMA TEATRE fins al dia d’ara, l’Antoni M. Bonet (Carlet) ha passat per un munt de treballs per guanyar-se el pa i el sostre. Fonamentalment ha estat un comercial de venda a diferents companyes empresarials i aquesta experiència de contacte humà directe a molts àmbits li ha donat peu a prendre la postura vital de la tolerància. Les seues lletres, els seus versos, venen de l’experiència de compartir el seu temps amb els amics, els amors tinguts, perduts, i els conservats i dels afanys quotidians.

El seu poemari L'incrèdul pentinat ens mostra que el temps i la memòria fan dels humans la curiosa capacitat de fer voluntàriament el propi pelegrinatge per les seues emocions i sentiments: Per tant, als seus poemes veiem l’enyor, la por, el desig, els anhels, els somnis i tot allò que abasteix i pertany a l’ànim de l'autor. Tot hi és reflectit, per tant l'Antoni M. Bonet espera que, igual que quan ell llegeix els versos d’altres autors, els lectors troben una mica en ells, i puguen escorcollar un poc les seues emocions, i, d’aquesta manera senzilla, arribar a comprendre per uns instants el corrent sentimental i emotiu que ens uneix, arreu del món, a les persones.

SELECCIÓ DE POEMES (L'incrèdul pentinat)

POEMA 1 

Vinc travessant el desert de la teua indiferència  

Vinc travessant el desert de la teua indiferencia
Per a dir-te solament que haure de fer una queixa
Ben seriosa al déu de l’amor o a la deessa o al dimoni. 

Pel melic del sentiment que et tinc em brolla el desconsol
D’oir les punxoses paraules de desafiament que em regales
Donant-me el colp definitiu per a badar-me ja del tot. 

Caic de genolls davant teu esperant la indulgència justa
La dels teus dits on la flor del taronger s’ha pres a sang
De la meua insistència en covar la mà sota la tela de la teua falda. 

M’omple la boca la teua llengua i en ella les dents ferint
I al temps del termini d’eixe deliri compassat fem un bleix
D’extrem impossible i d’escruiximent mullat a les cuixes. 

Ve coent la primavera a la pell que et cerca plena de gana
D’eixa pell teua on s’acaba el dia i s’acaba la nit i s’acaba
La vida i la vida i una altra vegada la vida fins deixar de ser vida.

POEMA 2  (Tania Muñoz, 3r ESO)

T’he llegit  

T’he llegit
Suspès del fil dels teus sentiments
I atenent al pes de les paraules plenes
Com un sortilegi de preades hores
Em prenc l’aigua d’eixa estima teua
Que vas dient estenent-me els sentits
On s’eixuga l’estima que m’invente
Perquè m’enamores deixant-les
En la fulla verge del meu desig de tu. 

T’he llegit
Aprenent del teu dictat comprensiu
D’eixa meua des-substància de malaltís de ser
Un extraviat al reducte d’un pensament únic
El de besar-te el lòbul de l’orella al ras
D’un llit marí de mides infinites com el cel
Aprenent , t’he dit, del teu rajar de dona
De muscles llampants on pose la mà
I els llavis, i la son, i tot el temps que em resta. 

T’he llegit
Combregant en cada un dels mots i dels espais blancs
Com un fidel resolt a defensar tots els renglons a sang
Per dur a les ninetes dels ulls els teus llavis versant
La vida com la verses, estirant d’eixe fil que em llances
Amb l’ham encebat de les teues nits i dels teus dies.

POEMA 3  (Josep Rubio, 2n de Batx)

D’un bot l’aire 

D’un bot l’aire
Es va fer intent etern
I em subjectaves la mirada
Amb la teua
Llum d’estel poderós
D’angoixa freda i carnosa.

POEMA 4  

A peu pla entres a la vida  

A peu pla entres a la vida
Des del paritari d’una constel·lació de veus
Fent cau a l’oïda tendrá
Sense entendre res. 

A peu pla transites pels anys
D’un lloc a un altre, llegint i escoltant
Atenent els sentiments i el cos
Perdent el coneixement i el temps. 

A peu pla vindrà imprevista la mort
Colpint el cor de qui t’estima
Deixant a un racó els records
Per fer-los de sucre embafós.

POEMA 5  

De les onades de sentir-te m’he fet una petaca de vida  

De les onades de sentir-te m’he fet una petaca de vida

On romandre les hores tendres del teu amor

I a terra deixe el compromís de les feines i les obligacions

Per pujar-te pel muscle una llengua extraviada de desig

Per enfonsar al mar dels dibuixos blaus una paraula

Dita a l’oïda com un pensament explosiu de roselles

I de la teua mà prenc l’oxigen necessari per a viure

Acaronant l’efímer pressentiment dels oracles

D’uns dits xops de tu passejant cap a l’encontre

De la pluja total i absoluta del teu cos d’encís.