GASPAR JAÉN I URBAN

Gaspar Jaén i Urban (Elx, Baix Vinalopó, 1952), arquitecte, professor universitari i poeta. De la seua producció poètica, profundament arrelada a la ciutat d'Elx, cal destacar-ne els reculls Cambra de mapes (1982), guardonat amb el premi Recull-Ribas i Carreres, La Festa (1982), premi Ciutat de Palma, Fragments (1991), premi Vicent Andrés Estellés, Del temps present (1998), guardonat amb els premis Vicent Andrés Estellés i Crítica dels Escriptors Valencians, Pòntiques (2000), guanyador dels premis Ausiàs March de poesia, Crítica dels Escriptors Valencians i Cavall Verd de poesia, i Estellesiana (2007). 

Ha publicat diversos treballs d'estudi i divulgació sobre temes antropològics, paisatgístics i urbanístics de l'àmbit de la seua comarca i el País Valencià, com ara Qüestions territorials al País Valencià (1979), Guia de l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat d'Elx (1989), Les palmeres del migjorn valencià (1992), La vila i el raval d'Elx (1999) i De les Clarisses al Salvador: migdia i llevant de la vila l'Elx, arquitectura i urbanisme (2012), entre d'altres.

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 

PAISATGE 

Com resclosa que es trenca damunt la pell de sobte,
fa mal haver viscut i sentir viu de sobte
aquell cos que moria, com qui torna a la vida.
Fa mal que una mà amiga t'acaricie el cap
en l'aire suavíssim de meitat de juliol.
I deixar endarrere aquell mal que has viscut,
perduts ja per a sempre també el goig i l'anhel
que aquell mal també et duia, les nits d'aquell estiu.
Fa mal trobar de nou alegries novelles,
que una casa de nou s'òbriga per a tu,
que uns ulls de color nou que novament estimes
i amorosament cerques et miren en trencar
el nou dia a ciutat: el tacte fresc de l'alba.
Mires el nou paisatge, desconegut ahir.
És matí de diumenge, s'han buidat els carrers
i els arbres generosos ombregen voravies,
calçades sense cotxes a la ciutat deserta.
D'antics amors el rastre cerques en l'amor nou
que ara s'obre, el dibuix d'aquelles altres mans,
la figura d'aquell altre cos que et sabies,
aquell que tu mateix vas ser quan l'estimaves,
els dubtes i els insomnis que et ferien lament,
el dolor de l'engany, la mentida i la pena
d'un temps que es bellugava i et deixava més pobre,
amb menys temps per a viure, sense la rauxa aquella
que es perdia entre els anys que passaven, incòlumes.
I et sents ric de bell nou malgrat el temps viscut,
orgullós d'estimar i saber-ho fer veure.
És l'urc d'haver jugat l'esquiu joc de l'amor.
Mes, ai!, de sempre perdre, maldestre cor, mesquí.
I voldries que aquest instant etern que vius
eternament restàs. Però viure'l fa mal
perquè saps que per sempre més no t'han de romandre
ni l'oreig suavíssim dels dies de juliol
que travessa València, com un vol del seu aire;
ni aquesta novetat, joganera i ingènua,
que et sobta i et corprén i es, sense remei, vella;
ni un ulls que, de vegades, amb confiança et miren
quan ja el nou dia trenca. Diumenge, a la ciutat.
I jugues, com fas sempre. Mes per una vegada
el joc guanyar voldries. Disposat a la lluita,
deixes de banda el mal que t'ha envaït de sobte
i cerques guariment en uns ulls i unes mans
que encara resten vives, en el ventet suau
que travessa València i juliol al capvespre.

POEMA 2

A L'AMOR D'ARA

Com voldria que fosses tots aquells

pels qui alguna vegada he escrit algun poema,

haver mirat amb tu ciutats del nord d'Itàlia,

hiverns, tardors a l'Europa central,

i, en nits de foc roent, d'albada i gessamí,

haver creuat amb tu antigues carreteres

amb palmes vora mar,

taronges i xiprers a frec de llavis.

Com voldria que el present que tu ets,

plaent i amable ara,

vingués de molt lluny,

d'uns altres anys sens tu que a la pell ens deixaven

nits d'escuma i estels,

un perpetu desig que no finia mai,

una joventut primera que no era conscient

de ser ella mateixa.

Mes sé com és d'inútil el desig que m'habita

en una nit de pluja i primavera

que haurà de passar com totes.

Altres amors t'han precedit

i han ocupat el lloc que ocupem ara nosaltres,

els nostres pensaments, els nostres braços,

el nostre breu present.

Ho sabem sense dir-ho.

No cal tenir dades ni testimonis.

Tots els amors han d'arribar tard o d'hora?

¿Sempre els hem de viure com si recomençàssem,

assassinant qui abans ha ocupat el seu lloc,

sens deixar en la ment el record, la presència

de tots aquells que hi foren? 

POEMA 3

DEL TEMPS PRESENT

Quin temps haurà de ser aqueix que esperes,

ja sense més present,

tot ell viscut en camps d'enyor i de memòria?

Temps solitari on fer recompte

de joventuts gastades, penediments, recança,

on barrejar les dades

i les xifres de tants anys,

com qui juga a cartes

amb una baralla ja vella i marcada,

com qui mou els records, peces d'un escac

sobre el tauler buit,

quan ja s'ha acabat la partida

i hom sap ja els resultats.

No tindràs mai aqueix temps sense present,

ja només de records, sense esperança:

fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar

la grandiosa maquinària de la vida,

cels i llunes giraran sobre una pell

que, encara que gastada, esperarà amb deler

la tremolor del sol i la carícia.

POEMA 4

Veuràs els ulls d'uns altres, la veu, el riure, mes

mai entre un altres braços, vora cap altre cor,

enlloc no has de trobar un esclat com aquell,

imant, claror, tempesta que ens unia les forces,

el delit i l'afecte que encén l'esguard dels homes,

senyals d'amor estrany dins d'un món que dormia.

Mai no ens posseirà de nou l'amor aquell

que en els dits ens va crèixer i en el temps arrelava.

No haurem d'aprendre mai, com plegats, tantes coses

de les terres esteses enllà de l'horitzó,

dels vells laments d'amor, del saber que el temps dóna i

que conforma la vida. No t'hauran d'oferir 

tan amenes paraules, tan extensos crepuscles.

Amb semblant insistència no et farà ningú versos.

                                        (Fragments)