MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seua obra, doncs, s'insereix, d'entrada, en la temàtica rural de l'anomenada Escola mallorquina, amb poemes emblemàtics sobre la casa pairal de la Llapassa (Llucmajor), sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerefons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral. 

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona, sobretot amb la traducció de Mireia (1917) de Frederic Mistral. 

De la seua obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). La seua veu, basada en la contemplació de la natura, s'essencialitza, passa de la descripció a una interiorització bella i subtil, capaç d'evocar diversos estats d'ànim, i la pròpia subjectivitat. 

També destaca com a traductora, així com en el conreu de la prosa. Entre els autors traduïts, s'hi compten Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. Pel que fa a la prosa, cal citar Viatge a Orient (1907), no publicat fins el 1998 i, sobretot, els textos aplegats a Entre el record i l'enyorança (1955). 

Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern. 

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Jesús Medina, 3r ESO)

GLOSA  

Jo voldria, jo voldria,  

jo voldria, jo voldré  

brostar en flors de poesia  

com en roses el roser.  

Ai, la llum que el cel envia!  

ai, rabella que ens vol bé!  

La vaig veure com fugia  

dins una ona d'harmonia...  

Jo aguait per si tornaria,  

i passa el temps, i no ve!  

Jo voldria, jo voldria...  

un repòs com mai l’hauré.  

El repòs que el cor somnia,  

dins el món no el trobaria:  

jo voldria, jo voldria 

el cel com me moriré.  

                 (Poemes)

MÚSICA DE POETES. Glosa 

POEMA 2 (Ángela Fabrich, 3r ESO)

LA PETXINA 

L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges. 

                (Antologia poètica)

MÚSICA DE POETES. La petxina 

POEMA 3 (Lola Cartagena, 3r ESO)

QUIETUD

Ombra de pinar dorment,
amb sol filtrat de migdia.
-No corre un alè de vent,
que també s’ensopiria.-
De sobte, amb lleu frissament,
una branca s’estremia…
Era un aucell que hi venia?
era el sospir d’un absent?... 

            (Espigues en flor)

MÚSICA DE POETES. Quietud 

POEMA 4 

XEREMIES LLUNYANES

So llunyà de xeremies,
qui el sabria definir?...
¿Són pasades alegries
que mai més s’han de fruir,
remembrances d’altres dies
que se planyen de morir?
Veu que en l’hora de la sesta
va planant pel camp soliu,
i als estels fa sa requesta
les vetlades de l’estiu;
veu que passa i mai no resta,
so perdut i fugitiu,
que ara es plany, ara somnia,
captivat d’unes amors
sempre, sempre en llunyania...
-qui en diria les llangors?-
sempre, sempre en llunyania
per serenes i grisors!
¿És la pena o l’esperança
que dóna ales a son vol?
¿És desig o bé recança
aqueix so que vol i dol,
i se plany d’una enyorança,
com l’aucell privat del sol?
Oh planyenta xeremia,
vés cercant ton bé perdut,
sols que passis dins ma via
i m’hi deixis la virtut
de ta pia
melangia,
raig subtil de poesia,
exquisida companyia
d’exquisida solitud.  

(Espigues en flor)

MÚSICA DE POETES. Xeremies llunyanes