MARIA BENEYTO

Maria Beneyto (València, 1925-2011) fou una poeta i novel·lista. En tots dos gèneres va destacar a partir dels difícils anys 50, sobretot arran de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona amb el llibre de poemes Ratlles a l'aire (1956). Però la dècada posterior és la de la seua producció narrativa, on resulta imprescindible esmentar la novel·la La dona forta (1967), obra de personatge col·lectiu que seguia l'estructura utilitzada per altres escriptors en aquell moment, com ara Blai Bonet o Camilo José Cela. Els crítics han qualificat aquesta novel·la com la més interessant publicada al País Valencià durant els anys seixanta.

La seua obra poètica va ser premiada als certàmens més importants de l'època, tant en castellà com en català, i nombrosos intel·lectuals li van donar suport. Cal recordar els comentaris de Joan Fuster, l'amistat i l'impuls de Manuel Sanchis Guarner i de Xavier Casp, que li va recomanar d'escriure en català. Dels seus darrers llibres publicats destaquen Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997).

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 

L'ENGANY 

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l'esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l'ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l'aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: "Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d'aigua, d'elements sempre en guerra..."
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l'estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
de la vida.  

                                 (Poesia (1952-1993))

POEMA 2 

RECERCA

Caldria anar amb peus de neu, petits,
a saludar l'intacte de l'aurora.
A deixar-li la pau dels rams més tendres
caldria anar amb passos fets de flor. 

(Després, derrocar arbres plens de nius
per a les creus de mort, per als incendis.
I remoure al fosc cec tristors pregones
esbrinant bé després què és un ocell.) 

Caldria que a la set d'un signe blanc
refrescàssem les tèbies alegries.
Caldria recercar els capolls tímids
per al gran desdejuni del matí. 

(Després, tornar al fum. Desfer sorolls
per als infants que avui han de morir-se.
Després, girar-se a Déu i preguntar-li
per aqueixes angúnies innocents.) 

Caldria anar curant de no ser vent,
on les plomes voldrien formar ales.
Caldria anar al túnel de les brises
a cercar les maragdes envoltants. 

(Després, alçar les mans, aquestes, brutes,
interrogant per què, per què. Clamant.
Després, cridar fins a quedar-se tous
deixant a Déu el buit. A ses paraules.) 

                   (Poesia (1952-1993))  

POEMA 3 

SIRENA 

Ara vinc a la mar, junt al misteri.
Ara que ja és la platja nua i tendra
meua només, sense terrestres passos.
(La mar reconeixent-me com a filla...) 

Dient mar a la mar, jo li dic mare
sense llavis ni veu, i estenc els braços
a l'aire fronterer en el silenci
del món que ja no és meu, clos al deliri. 

Dona de carn ací, dona de terra.
Ai ciutats de corall i flors marines,
món de l'aigua perdut sens reencontre,
companyes fluvials, no retrobades! 

Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.
Vinc una altra vegada plena d'ecos
a dir-vos la paraula... Ja sóc sola.
Ja no obrirà mai més la porta a l'exili? 

Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni
tot és mar dins de mi, tot marinada,
tremolant en les venes on sou vida.
Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me. 

I a la líquida porta està el silenci.
Murs vivents per a mi d'aigua tancada.
Ja no puc tornar més. ¿On sou, amigues?
¿On és la flor dels vostres cants nascuda? 

Sóc criatura d'aigua en l'enyorança
i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.
Germanes mudes ja sota les ones,
¿sóc sola ací, sola en la mar per sempre...? 

                        (Poesia (1952-1993))

POEMA 4 

HEREUS 

El meu batec de vida, no aqueix dring de paraules
retallades, podades, fetes música fàcil.
Sols el batec, la vida solament per a dir-vos
que estic viva, dissolta en vèrgens alegries. 

Ai companys meus d'origen, els que viviu en terra,
quina abraçada meua, o llaç de llum o força
-d'aqueixa nua i tendra i terrible com l'aigua-
acoste en el silenci que em tanca i em limita! 

Pot ésser que en jorns àcids no sospiteu encara
aquest lluminós cercle de garlandes i braços.
Sóc voluntat feréstega de romandre dins l'aire,
i en l'espai d'algun dia ja sabreu que sóc vostra. 

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,
com van ocórrer sempre les més senzilles coses.
Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol
que se'n va per deixar-nos alt i pur el nou dia? 

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites
dient-nos a l'uníson frases mai no escoltades?
Quina llum de sorpresa cerca en flames els arbres
dels camp adust, i acosta les muntanyes perdudes? 

O millor , qui és qui baixa aquest bell ram d'estrelles
als afores més tristes de la ciutat, cridant-nos? 

I jo estaré entre Déu i alegria
dient-vos: "Ací estic. Jo sóc aquella." 

                    (Poesia (1952-1993))

POEMA 5 

VEU PER A UN FILL NONAT 

Fill meu remot, el no nascut de mare,
el no arrelat a aquesta carn de dona,
mai no engendrat, presència no viscuda,
jo et demane el silenci, jo no et cride... 

He nascut massa vella. Vinc de l'ombra
i ja et portava al si de l'ànima meua
quan la claror em va ferir els passos.
Vaig vindre amb tu, dual ja per a sempre. 

Quin núvol vares ésser en els muscles
de la infantesa meua no esclatada!
(Ara et pregunte des de lluny per ella:
¿es va creuar amb tu, la vares veure?) 

El nostre encontre -quan?- fon un misteri.
Jo somiava els braços de carn teua
com dues branques de dolçor pregona,
o com dos istmes de la llum quallada. 

Però també et sentia fet cadena
al meu coll, fet d'amor que asfixiava.
Et sentia avançar cap al meu viure
interposat entre les veus dels altres... 

I en mi romans, fet mur en l'invisible,
tancant la meua porta a l'abraçada,
gelós de l'home que podria dur-te
des del teu fons, des del llimac a l'aire. 

Ai fill, ai mort, ai ànsia meua viva!
Què vols de mi, què dius que he de donar-te?
Quina animàlia ets dins de ma vida
devorant-me feréstec la tendresa? 

Allunya't ja de mi, fill de silenci,
deixa'm ja sola, sense pes, crescuda.
Als llimbs d'infants nonats, pot ésser trobes,
companya i aguardantte, ma infantesa.  

                       (Poesia (1952-1993))