Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003) fou un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX.
Als catorze anys comença a treballar al despatx d'un fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seua poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seua malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975), El llarg viatge (1976), i Amb vidres de sang (1977) i, sobretot, també amb Estimada Marta (1978).
La seua trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
SELECCIÓ DE POEMES
POEMA 1
HE HERETAT L'ESPERANÇA
He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
(He heretat l'esperança)
MÚSICA DE POETES. He heretat l'esperança
POEMA 2 (Mireia Duart, 2n de Batx)
Aquests profunds silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
aquesta solitud sense després
que compartim dins a esgotar-ne els sons;
aquesta quietud que vulnerem
a penes amb els ulls o bé amb les mans
és un projecte i un acompliment.
Marta, l'embruix de tu m'ha tant sotmés
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.
Arribarem al cor de l'espiral
ponts a través, sense temor del vent,
mars a través, esperonats pel foc.
Boja com jo, m'escoltes i somrius.
Tots els camins són bons per fer camí.
(Estimada Marta)
POEMA 3
L'ELIONOR
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins de la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia "sí, senyor" i "bones tardes".
(La fàbrica)
MÚSICA DE POETES. L'Elionor
POEMA 4 (Javi Grau, 2n de Batx)
EL MÉS DIFÍCIL, DONCS, ÉS SOBREVIURE
Él més difícil, doncs, és sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.
Sobreviure: cordar-se les sabates,
treballar, fer l'amor, llegir poemes,
veure envellir la gent, cantar en veu alta,
amb escates de vidre a les entranyes
i plom, en lloc de sang, a dins les venes,
sense treure's els ulls, sense fer a miques
els subtilíssims mirallets dels somni,
i esgüellar com un porc, de por o d'enveja.
(Vint-i-set poemes en tres temps)
POEMA 5 (Marta Lozano, 1r de Batx)
LA FINESTRA
Darrera la finestra, que m'incita,
puc passar hores i més hores
només mirant; i de vegades penso
que potser aquesta quietud
és l'espai més propici per trobar
tot allò que semblava perdut per sempre.
Qui pot dir tanmateix quina vida li és
més avinents i clara?
Rodolen els instants cap a la fosca.
Tot allò que creix dins meu
és part d'allò que cerco;
i defora també hi ha la vida viscusa,
un altre espai semblant a aquest en què
la força del desig la brogent el silenci.
(Per preservar la veu, en Obra poètica 1980-1990)
POEMA 6
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ARA MATEIX
Ara mateix enfilo aquesta
agullaamb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada