SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conéixer com a narrador , la seua incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins de les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. 

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seua obra més coneguda , en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seua obra poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés.

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Cristina Heredia, 2n de Batx)

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre. 

       (Cementiri de Sinera) 

POEMA 2 

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA 

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.  

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims. 

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.  

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.  

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans. 

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.  

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés. 

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.  

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.  

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.  

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.  

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac. 

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.  

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.  

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.  

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.  

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.  

En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.  

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.  

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.  

La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir. 

        (Les hores)  

MÚSICA DE POETES. Perquè un dia torni la cançó a Sinera 

POEMA 3 

POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI 

                       Bodes d'uns amics, a Sinera 

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven foc que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè del vent damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l'amor venceria la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà. 

         (El llibre de la bona gent)

POEMA 4 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh!, que cansat estic de la meva
 covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. 

       (El caminant i el mur)

MÚSICA DE POETES. Assaig de càntic en el temple 

POEMA 5 (Raquel Chovares, 4t ESO)

PER SER CANTADA EN LA MEVA NIT 

Perdut en l'aigua
callada del meu somni.
Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.
Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?
Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni. 

      (Obres completes)

MÚSICA DE POETES. Per ser cantada en la meva nit