MARC GRANELL

Marc Granell (València, 1953) és poeta i traductor. Va estudiar filosofia i filologia i va participar activament en l'esclat cultural i literari dels anys 70 a València. Amb altres escriptors de la seua generació funda la revista Cairell, que significa el punt de partença per a les noves veus que sorgien al panorama literari de l'època. Granell no sols escriu i publica poesia durant els anys 70 i 80, també dirigeix col·leccions que serviran per a descobrir nous valors. 

Els primers llibres veuen la llum a les darreries dels anys 70, quan guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg (1977), o publica Notícia de la tribu (1978), Refugi Absent (1979) i Materials per a una mort meditada (1979), que va merèixer el premi Ausiàs March de Gandia.

Segueix la trajectòria amb els poemaris Fira desolada (1991), Versos per a Anna (1998), Corrent de fons (1999) i Matèria d'ombra (1999). A l'any 2000 publica la seua poesia completa fins al moment a Poesia reunida. 1976-1999, i després segueix publicant amb regularitat amb els títols El camins i la mirada (2001), Poemes del caminant (2002), L'Horta nostra (2002) i Tard o d'hora (2006), entre d'altres. Amb l'objectiu d'oferir una poesia adient per als més menuts, centrada en l'amistat i altres valors humanístics ha publicat L'illa amb llunes (1993), La lluna que riu (1999) i Oda als peus (2008), entre altres.

Ha dirigit nombroses col·leccions poètiques, com "Gregal Poesia", que suposa un gir fonamental per al futur de l'edició d'aquest gènere al País Valencià. Ha estat traduït a diverses llengües i ell mateix ha fet versions d'escriptors europeus. 


SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Ester Fuentes, 2n de Batx)

CANÇÓ DE BRESSOL PER A DESPERTAR CONSCIÈNCIES 

La meua xiqueta és l’ama
de l’asfalt i del carrer.
No té pares ni té casa,
només fam, por i fred. 

Non nineta non
Non non nineta 

La meua xiqueta es passa
tot el dia en el taller,
treballant com una esclava
per als rics de l’occident. 

Non nineta non
Non non nineta 

La meua xiqueta brama
fugint sota el sol roent,
morta d’espant i de gana,
d’una guerra que no entén. 

Non nineta non
Non non nineta 

La meua xiqueta xafa
jugant i sense voler
una mina que, amagada,
li cega de colp els peus. 

Non nineta non
Non non nineta  

La meua xiqueta clama
des de tots els continents
justícia que acabe amb tanta
misèria i tant patiment. 

(La lluna que riu i altres poemes)

MÚSICA DE POETES. Cançó de bressol per a despertar consciències 

POEMA 2 

George Grosz  

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.
D'acord. Les vesprades no sonen.
D'acord, d'acord. Els ministres no saben a res.
D'acord, d'acord, d'acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.
Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu
perquè el que hi veu
no passa.
Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni. 

                       (Corrent de fons) 

MÚSICA DE POETES. George Grosz 

POEMA 3 

MADINAT-AT-TURAB 

Estesa sota el sol despietat del migdia
enllà lluny et contemple, ciutat de la vergonya
ciutat de fang fet falsa esplendor de misèries
amagades sota el fum del foc de l’artifici.
Ciutat de serps i rates coentes i terribles,
per tu passeja lliure la ignomínia més fonda
i rep la traïció homenatge cada dia
dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.
Has venut la memòria com qui ven taronges
per un plat de llentilles podrides que et foraden
el ventre a poc a poc com metralla fins a obrir-te
soterranis de fel on pul·lulen les panteres.
En tu he nascut i en tu visc i per això t’estime
i per això t’odie amb el fàstic més roent,
tomba perfecta i desolada que lluny contemple
al sol estesa, mort de desig i viu d’horror. 

(Corrent de fons)

MÚSICA DE POETES. Madinat-At-Turab 

POEMA 4 

VALÈNCIA SOTA LA LLUNA 

La lluna és més llum aquesta nit.
Rellisca façanes emmudides,
finestres cegues,
carrers cansats.
                        Els teus carrers.
Solitaris i humits com la pell ferida del record.

On la rosa i la veu cridant campanes?

Ara no pots amagar-te darrere de cap torre
ni cercar llavis de fusta on mentir la lloança.

Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa les mans dels fills que et puden
i t’han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.

Blanca entre el fem t’alces ben segura
sobre el cos d’un mar dormit, taüt de les estrelles.

Verds enllà, no sents?, sonen petjades.
Has tancat prou fort totes les portes?  

                (Exercici per a una veu)

MÚSICA DE POETES. València sota la lluna 

POEMA 5 (Celia Nogués, 3r ESO)

Et dic
i dic amor i dic bellesa
i dic poema i mar i dic misteri
i abisme i compassió i dic silenci
i dic llavi i jardí i dic saviesa. 

         (Versos per a Anna)