CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS

Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927 - València, 2009), historiadora, poeta i novel·lista. Durant la dècada de 1960, en ple esclat del realisme social, es publiquen els seus primers reculls de poemes, destacant Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), i més endavant Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), títols que li donen un gran prestigi i la col·loquen entre la generació de poetes valencianes de postguerra. El reconeixement del públic li arriba, però, amb la novel·la Matèria de Bretanya (1976), guardonada amb el premi Octubre-Andròmina de narrativa del 1975 i reeditada més de deu vegades, i que ocupa un lloc preferent en la recuperació de la cultura i la llengua pròpies que es viu a partir del 1970 al País Valencià.

Tal i com diu Lluís Alpera: "la nostàlgia d'un passat en què es va viure d'una manera intensa fets reals se'ns presenta en la literatura de Sànchez-Cutillas –tant en la novel·la com en la poesia– travada perfectament amb el seu poder imaginatiu."

Va ser distingida com a "Valenciana de l'any 2008".

SELECCIÓ DE POEMES

POEMA 1 (Rosa Bauset, 4t ESO)

EIXIRÉ ALS CAMINS 

Eixiré als camins a oferir-me galant;
mejaré rosegons amb tots els vagabunds;
parlaré altre llenguatge, fet d'accents més sincers,
i beuré el vi aiguat, que emborratxa els pobres. 

Si la butxaca és plena de puntes de cigar,
serà un plaer de fum que mai no he tastat.
Mos amics els ocells no fugiran en veure'm,
i la pluja, i l'arbre, i la font m'estimaran. 

Dormiré al paller, si l'estel jau amb mi
-però abans cal que oblide est món que ara em volta-,
i el barret ple de quera, que cobresca el meu cap
primer l'hauré furtat a un espantall alegre. 

Tot, per trbar-hi la llum, en uns dubtes, en uns mots
que arrosegue amb por des de l'adolescència. 

                                            (Obra poètica)

POEMA 2 (Àngels Linares, 2n de Batx)

I TRENCÀVEM EL VENT 

I trencàvem el vent
amb les nostres mans
esteses en la nit.
I deixàvem
que la pluja relliscàs
mansament pel rostre,
com si fos un camí
de llàgrimes.
Perquè el temps i nosaltres
ens havíem trobat
al continent de la por
en un fugir de vida,
en un intent de mort.
I tot tremolava
d'inconseqüència,
davant la fi del misteri
que els homes no havien
pogut desvetlar encara. 

           (Obra poètica)

POEMA 3 

CONJUGACIÓ EN PRIMERA PERSONA 

TINC al meu cor un formigueig de versos.
Les meues mans formiguegen versos,
i me les mire tothora i no hi veig res. 

Hi ha dies que tem parlar amb els amics
i, fins i tot, tem mossegar el pa i la fruita
per no esvanir el formigueig de versos
que duc sota la pell i a flor de llavis. 

Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix. 

                                     (Obra poètica)

POEMA 4 (Marta Sastre, 3r ESO)

RECORD 

És una fotografia que s'ha fet vella
sense un motiu aparent. Allí estem totes,
petites, i nogensmenys ¡tan velles com som!
Retinc els noms i les rostres i la falsa història
que cascuna contava de la seua llar.
El temps és groc i aquest retart. La sang és groga
també, quan s'envelleix sense un motiu aparent.
Però, aleshores, no sabíem encara
res de tot açò i, certament, formàvem
un bell grup de nines a punt de retratar-nos. 

                               (Obra poètica) 

POEMA 5 (Eva Lacuesta, 3r ESO)

LA CLAU AL PANY DE LA CERTESA 

SEMPRE que et veig, amor, se'm fa diumenge
per tot el trencaclosques dels meus ossos. 

Ai, per això tinc por moltes vegades,
pensant en la distància que em separa
dels dies feiners, d'aquelles coses
que de tan senzilles,
no cal moure la mà per a agarrar-les. 

Deixa la clau al pany de la certesa
si vols que passe avant, incontenible,
com un riu d'enyorances. Per les vores
-del riu i del meu cos-
ja creixen els baladres i la molsa. 

                     (Obra poètica)